“Cortos de educación, catalufos, patético, falta de respeto, totalitarismo, agresiva, cuando hay un cáncer en las instituciones es muy difícil extirparlo, gentuza, esta mujer muy fina no está, posesa, dale lexatin, …”

L’actual govern ha decidit i consensuat crear un lloc de treball de coordinador dels mitjans comunicatius públics de Malgrat (Ona Malgrat i el Re-viu). Es fa en forma d’eventual perquè l’Ajuntament no pot crear una nova plaça pública permanent en aplicació de les normes d’equilibri pressupostari dictades per l’Estat Español.

El PSC ha escampat que aquest coordinador és un càrrec de confiança i que el poble costejarà 40.000 € anuals perquè ens faci la campanya. Nosaltres responem que aquest treballador és el mateix periodista que ha substituït a la Directora del seu dret d’etapa maternal, que porta uns mesos liderant i fent funcionar la ràdio municipal de manera objectiva i participada, que el seu salari brut anual és d’aproximadament 30.000 €, que està treballant a l’Ajuntament perquè prèviament ha superat un procés de selecció concurrent, i que el reforç de la ràdio per donar cobertura a una programació popular és una demanda de la mateixa Directora que el Regidor de Comunicació vol assolir. Diem que no és amic de ningú, ni el fill de ningú, ni posseeix de manera directa o indirecte cap carnet polític. També els recordem que una de les primeres accions que va dur aquest govern, amb l’assessorament tècnic de les persones que treballen a l’Ajuntament, va ser la creació un nou Reglament de mitjans a partir de criteris de participació política equitativa, no com fins ara que qui més vots tenia més minuts parlava i monopolitzava la ràdio (made in PSC) i del Butlletí ja ni en parlem.

El PSC insisteix i en el Plenari i en veu del seu portaveu Joan Mercader torna a dir-nos que aquest és un càrrec de confiança que el govern usarà perquè desenvolupi tasques pròpies de campanya i/o afavoriment d’uns i no d’altres. Tornen amb el discurs de la divisió, dels bons i dolents, dels honestos front els aprofitats, dels macos i lletjos, dels alts i baixos :-), dels sants i els llucifers.

En Joan Mercader va ser treballador públic de l’Ajuntament de Malgrat de Mar de l’1 d’agost del 2008 al 10 de juny del 2011, data en la que va presentar la seva renúncia a aquesta feina per fer i cobrar de regidor d’Urbanisme, Obra Pública, Serveis, Platges, Indústria i Pagesia a llarg del mandat 2011-2015. I és que el 22 de maig del 2011 hi havien eleccions municipals i en Joan Mercader anava el el tercer de la llista electoral del PSC. Res a dir. Durant tres anys (de l’1 d’agost del 2008 al 10 de juny del 2011) en Joan Mercader va treballar de dinamitzador juvenil, va accedir a la feina pública per tres mesos a través d’un procés de selecció i el seu contracte es va a anar allargant a través de Decrets d’Alcaldia fins a gairebé tres anys. Res a dir. A partir del 10 de juny del 2011 en Joan Mercader presenta la seva renúncia per fer de regidor (és legalment incompatible que un faci de regidor i de treballador públic a la vegada). Res a dir. A partir del 10 de juny del 2011 l’Ajuntament es queda sense dinamitzador juvenil i tenim a dir que ningú ens ha explicat perquè no hi va haver mai més un dinamitzador juvenil. Quina era la motivació de la contractació, la feina o la persona?. I això ho exposem, no qualifiquem, ni, sobretot, tampoc desqualifiquem.

Tota aquesta exposició va ser donada en un dels debats de l’últim Plenari, la CUP no podem deixar passar el que per nosaltres són mentides. No tenim, ni volem assessors, no tenim, ni volem que ningú ens faci cap campanya. Volem una ràdio municipal que es recuperi del tsunami de la (indi)gestió socialista.

I sí que n’hi ha uns que fan campanya al PSC i a en Joan Mercader, i segueixen els els seus lemes mentiders, menystenint i insultant.

Per ara hem llegit que aquesta claca quan se’ns dirigeixen, ens diuen:

Cortos de educación, catalufos, patético, falta de respeto, totalitarismo, agresiva, cuando hay un cáncer en las instituciones es muy difícil extirparlo, gentuza, esta mujer muy fina no está, posesa, dale lexatin, … i això ho acompanyen amb captures de pantalla malintencionades, amb collages de l’instagram disfrassant veritats,…

Aquests i aquestes són els espàrrings del PSC amb l’aprovació dels seus representants a l’Ajuntament i la participació de la seva militància.

Res a dir i amb convençuda consciència que mai farem política així perquè ens farà pobres de consciència i esperit.

Anuncis

Paco, gràcies.

pressupostos

I s’aixeca un senyor del públic i ens explica que porta més de cinquanta anys a Catalunya però que al viure a una “barriada” no ha necessitat aprendre a parlar el català. Aprofita per preguntar-nos quines són les llengües oficials de Catalunya. Tot seguit, ens demana (a les Regidores) si podem usar un percentatge de temps del Ple a defensar o argumentar els nostres postulats en castellà.

I li vaig preguntar si entenia el català, i em va respondre que sí.

No el parlava perquè havia viscut a un barri on la llengua habitual era el castellà. I així és; a “la Cope” (Sant Boi del Llobregat) o a Trinitat Vella (Barcelona) he vist com les persones d’edat similar a la d’aquest senyor no parlen el català perquè simplement no el necessitaven per la quotidianitat diària. I no fa pas massa a l’octubre del 2017, en les III jornades de les Mines de Can Palomeres, la historiadora Anna Jiménez Montilla amb la col·laboració del Grup d’Amics de l’Arxiu, ens explicava l’impacte sociològic de les mines i com famílies senceres, principalment de la regió de Múrcia, es van instal·lar a viure en diferents carrers de Malgrat, la integració de la llengua catalana a les seves vides va ser natural.

El Centre d’Estudis Demogràfics ho explica molt bé:

La immigració procedent del sud d’Espanya, Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, la preponderant en el període de màxima afluència de la immigració, a les dècades de 1950 i 1960, és la que ha mostrat un grau de segregació espacial més alt. Al contrari, els integrants de la primera onada immigratòria, prèvia a la Guerra Civil, aragonesos, valencians i murcians, mostren al nostre estudi un grau de segregació espacial més baix per a aquest període, que disminueix de forma intensa després de la Guerra Civil.”1

Feta aquesta explicació gairebé empírica de la nostra història, caldria saber si el que va demanar “el senyor del Ple” és fruit de la necessitat real de no entendre una llengua o no.

En Paco per tal de respondre a una de les seves preguntes va explicar quines llengües són les oficials a l’estat español; el castellà, el català, l’euskera, el gallec (en algunes regions bable) i l’aranés, també ens va explicar la connexió entre el català i el castellà en tan les dues provenen del llatí. Va dir que les llengües no poden resultar una barrera, que la llengua entesa és cultura i és saviesa i que tot temps és bo per aprendre. A Malgrat mateix tenim l’exemple de l’Escola d’Adults que aviat farà 25 anys i és testimoni de moltes hores lectives per part de moltes persones que volen saber parlar i escriure millor el català. Tot seguit en Paco li va preguntar si l’havia entès i ell va respondre que sí.

I aleshores perquè ens demana que una part del temps del Ple parlem en castellà?

No tinc cap dubte que una part (o totes) de les regidores de l’oposició a partir d’ara s’expressaran en castellà en els plenaris, algunes van assentir afirmativament tot el que deia aquest senyor i següents, i d’altres es van mostrar impassibles (allò del silenci administratiu). Així doncs, entenc que a aquests regidors els hi resulta justa causa i satisfaran la petició del senyor aportant una quota suficient de llengua castellana al penari. El que farem nosaltres serà no sotmetre’ns i creure en la veritat de les persones i no en l’ús de les històries de vida. A Catalunya només hi ha una llengua que ha estat prohibida i perseguida. Només hi ha unes persones que han estat empresonades per a defensar-la. Només hi ha unes generacions que amb tristesa al cor no l’han pogut aprendre. Al món hi ha més de cinc-centes setanta dos milions de persones que parlen al castellà, el català és parlat per deu milions de persones i entès per tretze milions de persones (i aquest senyor està dins d’aquests tretze milions de persones que entenen el català). I si mai hi ha cap mot, cap expressió, cap terminologia de difícil comprensió, s’explicarà o es traduirà, com sempre i amb qualsevol i arreu.

No participarem d’una confrontació creada i alimentada pels mateixos que aquest dijous van alterar el Plenari amb un atac a referències personals i familiars cap en Paco Márquez Carvajal (el nostre amic). I han continuat a les xarxes (cortos de educación, catalufos, patético, falta de respeto, totalitarismo,…).

Estimarem tantes llengües com regions i cultures i pobles hi hagi, abraçarem a les persones que diuen la veritat, les de cor, i davant de la voluntat de submissió ens revelarem, ahir, avui i sempre.

Per tu company.

1(Barris i immigració espanyola a la ciutat de Barcelona durant el segle xx 14. Centre d’Estudis Demogràfics. UAB. Antonio López-Gay i Joaquín Recaño Valverde)

Per tu masclista

Feminisme

, … te diré que tu eres un poco perra y según algún compañero tuyo de tota la vida un poquito suelta… si suelta… tu fama es esa desagradable y una suelta … definición de tus amigos de malgrat… el resto no lo pongo porqué tu ya sabes que hacías de jovencita y como te metiste en política..”lista””

Aquestes paraules me les va dirigir una person(eta) el dia 9 de desembre d’enguany a la pàgina de facebook d’Ona Malgrat. Les vaig veure, m’hi vaig encarar i covardament les va esborrar (no sense jo abans, guardar-ne una còpia).

Aquell dia no ho vaig fer, però tard o d’hora volia denunciar públicament aquest abocament indiscriminat de mala llet, fruit, probablement, de mancances personas, les quals no m’interessen perquè estan mal digerides. La racionalitat fa que aquesta ingerència no m’hagi de resultar indiferent, perquè  violència mai més enlloc, perquè s’ha de defensar a les dones i la seva llibertat, tota, sexual, personal, familiar, professional, mares, filles, amb faldilles curtes, amb alcohol a les venes, cuidadores, mestres, amb fregona o altaveu en mà per cridar contra la repressió, mares de plaza de mayo o “percebeiras” de Galícia, escriptores i treballadores assetjades laboralment, pits petis i cul gros, lesbianes, princeses, cavall(otes) o promíscues.

I ho faig perquè em declaro feminista per obligació, perquè vivim en un sistema patriarcal on tot s’hi val, on la dona és qüestionada en cada pas que fa, perquè no suporto aquests hiperventilats que es pensen que són “qui” i són res, perquè tolerància 0, per les d’ahir, d’avui i demà.

I ara torna-hi que et trobaràs amb un exèrcit de dones que et plantaran cara una i mil vegades, masclista.

Fractura social? no en el meu nom.

img_9141

I escoltem de manera recurrent com es diu que la gent de Catalunya viu en fractura social. Normalment els grups o persones que afirmen categòricament que sí hi ha fractura social són els que:

1.- No volen la independència del poble català (no sabem si de cap altre) i/o

2.- No accepten un referèndum convocat i realitzat sense el consentiment del govern d’Espanya, tot i haver-ho demanat prèvia i reiteradament.

A aquestes dues premisses més generals i objectives, cal afegir-ne algunes d’altres més subjectives. Són grups o persones que:

3.- Davant l’actuació policial de l’1 d’octubre no han condemnat l’actuació de les forces de seguretat, ni les ordres del govern.

4.- Davant de les resolucions judicials que acorden l’empresonament preventiu de dues persones de la societat civil i diferents càrrecs de govern i institucions, no han mostrat cap objecció.

5.- Manifesten de manera activa o resten passius davant l’acusació de que a les nostres escoles s’adoctrina a les nostres filles en clau independentista.

Aquestes persones o grups no condemnen, per tant accepten o toleren les ordres de govern i l’actuació de la policia el dia del referèndum, la presó preventiva decretada pels Jutges Espanyols (no pels Belgues) i les acusacions que es fan contra les escoles catalanes d’adoctrinament a les nostres filles, entre d’altres. Aquestes mateixes persones són les que afirmen l’existència de fractura social i per a fer-ho ens divideixen entre catalans i espanyols, entre secessionistes i unionistes, entre els d’aquí i els d’allà, i fins i tot hi ha qui divideix entre els independentistes abduïts i els constitucionalistes entenimentats.

Altres moltes pensem i sabem que no ens diferencia ni l’origen, ni els cognoms, ni els barris. Andalusos, manxecs, xinesos, magrebins, senegalesos, …, tots som passat, present i futur. El que ens pot arribar a diferenciar, en el context en el que ens trobem, és la definició de concepció democràtica, la seva legitimació i l’acceptació de les majories o no i la manera d’obtenir-les. Però tothom ha de partir de la mínima: el que hem votat no viola ni agredeix la dignitat de les persones i pobles, o potser voler la independència de Catalunya atempta la dignitat de les persones o de qualsevol altre poble? clarament no. Es vol un altre sistema d’organització política i territorial, sense danyar la gent, a ningú, i d’enlloc, i això és possible, però obligatòriament resultarà trencat el règim del ’78 que està guarnit d’interessos personals i econòmics (oligarquies empresarials, monarquia, militars, grups polítics que viuen de polítiques populistes en les seves comunitats, i -probablement- una part de l’esglèsia més involucionista i allunyada de la base cristiana).

La diferència rau en que a uns els hi molesta que hi hagi una gran part de la societat catalana que estigui emancipada políticament i hagi triat república independent (en un referèndum no pactat i no per manca de ganes) i a moltes d’altres el que ens molesta és que siguin incapaços de criticar negativament l’actuació de repressió permanent. I és que aquestes diferències no generen fractura social, denoten personalitats. Perquè uns digueu que “ja ens estan bé tots els mals” no deixarem d’esperar-vos, també, per construir plegats aquest país a partir de principis inspiradors d’equitat i de justícia social.

Als propers. Pots compartir la idea de república o no, però també em pots preguntar com em trobo després de veure com el govern espanyol apallissava a un amic meu per defensar les urnes o si estic bé després de veure com els mateixos tanquen a la presó al meu company de partit, perquè pots compartir la idea de república o no, però preguntar com em trobo va d’humanitat (extret de dos testimonis).

 

155 raons, i més, per fer front a l’amenaça.

apunts-de-malgrat-1

Artículo 155 de la Constitución Española. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno, previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

Què diu el preàmbul de l’acord del Consell de Ministres que aprova l’aplicació del 155 a Catalunya?

ACUERDO por el que, en aplicación de lo dispuesto en el artículo 155 de la Constitución, se tiene por no atendido el requerimiento planteado al M.H. Sr. Presidente de la Generalidad de Cataluña, para que la Generalidad de Cataluña proceda al cumplimiento de sus obligaciones constitucionales y a la cesación de sus actuaciones gravemente contrarias al interés general, y se proponen al Senado para su aprobación las medidas necesarias para garantizar el cumplimiento de las obligaciones constitucionales y para la protección del mencionado interés general.

Dicho artículo ha sido delimitado por el Tribunal Constitucional a lo largo de su jurisprudencia. Así, la STC 215/2014 ha afirmado que el artículo 155 “opera como medida de último recurso del Estado ante una situación de incumplimiento, manifiesto y contumaz, deliberado o negligente, de una determinada Comunidad Autónoma, que no ha adoptado, primero, por propia iniciativa, y luego, a instancia del Estado, las medidas oportunas para corregir la desviación en la que ha incurrido”. A su vez, la STC 4/1981 califica al artículo 155 como uno de los preceptos constitucionales “consecuencia del principio de unidad y de supremacía del Interés de la Nación”.

Com a apunt cal tenir en compte que el preàmbul del Consell de Ministres del Govern Espanyol utilitza el terme supremacia, que alhora és altament utilitzat per referir-se a l’hegemonía, al nacionalsocialisme o al ku klux klan.

El Preàmbul de l’acord del Consell de Ministres que aplica el 155 a Catalunya, també diu que aquest article és inèdit a la Constitució de l’any 1978 «inédito hasta entonces en nuestra historia constitucional -la Constitución de la II República carecía de tal instrumento-, tiene su reflejo en distintos mecanismos de coerción, intervención o ejecución en diferentes sistemas constitucionales de nuestro entorno.»

Aquest sistema de por no era necessari a la II República, la Constitució de la II República quan es referia a Espanya deia així:

La República constituye un Estado integral, compatible con la autonomía de los Municipios y de las regiones.

I és que la Constitució de la II República ja regulava els drets individuals i col.lectius: el dret a l’habeas corpus, la llibertat de circulació, la llibertat d’expressió, la llibertat d’indústria i comerç, el dret de reunió, el dret a manifestació, la llibertat de sindicació, d’associació,… La Constitució del 1978 no és cap creadora de drets i llibertats, el poble ja sabia molt bé quins havien de ser els seus drets que van ser presos durant els anys del franquisme i, alguns d’ells, també en plena democràcia.

Els governs de Catalunya van intentar el pacte fiscal, es va fer un nou Estatut que el partit socialitsta va retallar, recordem les paraules de l’antic i actual dirigent socialista Alfonso Guerra «nos lo vamos a cepillar». Finalment han decidit més de 2 milions de persones sí a la independència. D’un cens de 5.313.564 persones han votat 2.286.217 i 2.044.038 persones han votat a favor del sí. Més de 770.000 vots no s’han pogut comptabilitzar pel tancament de col.legis o l’apropiació d’urnes per part de la policia. Més de 300 col.legis tancats i aproximadament 900 persones pegades i ferides.

Quin és el temor de l’Estat Espanyol? perdre l’status quo.

Els espanta perdre allò que van guanyar en el règim del ‘78. Són alguns polítics de professió, són partits amb influències en oligarquies empresarials, Felipe Gonzàlez càrrec al Consell d’Administració de Gas Natural, el Sr. Borrell de Regidor a Ministre, de Parlamentari Europeu al Consell d’Administració d’Abengoa, … amunt i mai avall desdel 1979. Espais que aporten poder i diners, diners i poder.

I ens diuen que la independència ve de la burgesia catalana, i nosaltres els hi referenciarem l’Atles de la Corrupció dels PPCC de IV Volums o les intervencions del nostre Diputat David Fernández a la Comissió d’investigació del Cas Pujol o la sandàlia damunt de la taula quan interpelava al Rodrigo Rato condemnat a 4 anys de presó per apropiació indeguda per les targetes black, també expresident de Bankia. Estem personades com a acusació particular a la causa de Catalunya Caixa, el 3%, de la sanitat Catalana, …. A Catalunya dirigents sospitosos de corrupció ja no estan ocupant espais a les institucions catalanes, i hem de fer més, sí, tot sabent que els dos partits del règim del ‘78 (PP i PSOE) no fan res per acabar amb aquesta lacra.

El moviment de creació està tutelat pel poble que és sobirà i intel.ligent.

El 155 és una mesura proposada per l’status quo i aplicada pels partits que han dominat aquest país els últims 40 anys, ells i només ells s’han creat els seus espais de poder i diners, diners i poder. O potser aquests partits han estat capaços d’afrontar la crisi econòmica que ens ha engolit aquests últims anys?, han estat capaços de superar situacions d’extrema pobresa?, han estat capaços de crear unes lleis d’estrangeria respectuoses amb el drets de les persones?, han estat capaços de canviar la política responsable de milers de persones mortes als mars d’Europa?. Han estat capaços de crear llocs de treball per a joves?, han estat capaços de dignificar el salari mínim interprofessional?, han estat capaços d’evitar la intrussió de les mútues privades al sistema de seguretat social?, han estat capaços de protegir els autònoms i la petita empresa front els grans empreses?, han estat capaços de defensar una vivenda justa?, …. perquè aquests són els problemes de tots els pobles d’Espanya i ells no han estat capaços de resoldre res.

I ens recorden constantment que hi ha empreses i bancs que marxen de Catalunya i les defensen tot dient que marxen per culpa del moviment independentista. I defensen a entitats financeres còmplices de les claúsules d’adhesió abusives i els desnonaments, i defensen a empreses, algunes d’elles, sense escrúpols per tal d’obtenir el màxim benefici amb el menys cost possible.

Els polítics s’han d’alinear amb la gent del poble, no fer-se esclaus dels interessos econòmics.

No al 155, no a la repressió del poder, no a l’empresonament injust de persones innocents, volem un nou país, volem un país més just, més econòmicament social, volem un país feminista, volem poder portar a casa persones que han de marxar del seu país, refugiades, volem acabar amb el patriarcat, volem trencar amb el règim del ‘78. No som supremacistes, com sí ho és l’estat español. No som inquisidores, com sí ho és l’estat español empresonant a dues persones i pegant a les que volen votar.

Mi sueño es confederal, mi anhelo todas las soberanías, mi lucha la democracia real, però si solo ofrecen represión elijo independencia para avanzar.(Escrit d’una pancarta a la manifestació del 14 d’octubre a Barcelona pels Jordi’s)

, … la història no la han hecho los personajes, sino el pueblo todo y principalmente el pueblo trabajador humilde y sufrido que, solidario y altruista, ha ido empujando la vida hacia horizontes más nobles, más justos, más humanos. (Daniel González Linacero, professor de l’Escola Normal, afusellat el 8 d’agost de 1936 per un grup de falangistes).

Ni un pas enrere, ni un pas enrere.

Som el poble i som sobiranes, recordem-ho sempre.

Que els jutjats siguin ells.

pressupostos

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics perpetua el seu primer article dient que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinem lliurement el nostre estatut polític i procurem també pel desenvolupament, econòmic, social i cultural. El dret a vot és un dret polític que ens dona a totes la capacitat de participar en la presa de decisions públiques i que ens comprometen i els comprometen. A Catalunya no ens deixen votar i de retruc tampoc iniciar un procés constituent, i en són uns pocs, no masses, però insulten, menystenen i amenacen. Fa molts anys que tenen la paella pel mànec; alguns des de la dictadura franquista i d’altres des de la “presa de pèl” del règim del ’78 on es van blindar privilegis polítics i es van ignorar premeditadament moltes lluites socials assolides abans del franquisme i lluitades durant. I que no us enganyin perquè els drets fins ara adquirits provenen de l’organització de les lluites populars, de classes, de barris, de dones, i no de les “beneficiades” d’aquest règim social i ideològicament empobrit.

I jo “ja en tinc els ovaris plens”. Com a regidora, com a regidors, com a exercents temporals del càrrec públic, com a ciutadanes d’una col·lectivitat, tenim l’obligació de donar veu a la gent, tenim el dret d’expressar-nos, tenim l’obligació de facilitar les urnes, de plantar cara als amenaçadors i opressors, tenim l’obligació de cedir espais i locals per votar i urnes i preguntar, tenim el dret d’anar-hi, tenim l’obligació de facilitar tota la informació necessària, i tenim el dret de llegir-la i saber-la, tenim l’obligació de defensar el dret bàsic, el dret a la veu, el dret a l’opinió, el dret a l’emoció. Com a mare tinc l’obligació de deixar decidir als meus fills, com a mare tinc l’obligació d’escoltar-los, de respectar-los, de cedir-los l’espai de vida que tenen, la seva, no la meva, tinc l’obligació de deixar-los volar i de fer de pista d’aterratge quan em cridin. Com a filla he tingut l’obligació de blindar-me per explicar els moviments en defensa dels ideals, tolerants sempre, diàleg constant, valors i comprensió vital i compartida, us estimo. Gràcies a tantes dones docents, que dins de les aules que oloren a república, acompanyen amb l’aprenentatge a triar i a destriar lliurement.

Us diem a tots els opressors i a totes les que ens voleu reprimir, que no ens feu por, que no ens quedarem de braços plegats, que no ens arronsarem i també us denunciarem per vetar els drets civils de les persones, de prohibir els anhels d’il·lusions, les lluites constants. Que els que ens volen jutjar siguin jutjats (per la història segur).

Volem construir, volem que tots els pobles i la seva gent creixin i s’alcin i cridin davant la misèria de moltes, això és el que els espanta.

Dempeus seguim i seguirem.