Paco, gràcies.

I s’aixeca un senyor del públic i ens explica que porta més de cinquanta anys a Catalunya però que al viure a una “barriada” no ha necessitat aprendre a parlar el català. Aprofita per preguntar-nos quines són les llengües oficials de Catalunya. Tot seguit, ens demana (a les Regidores) si podem usar un percentatge de temps del Ple a defensar o argumentar els nostres postulats en castellà.

I li vaig preguntar si entenia el català, i em va respondre que sí.

No el parlava perquè havia viscut a un barri on la llengua habitual era el castellà. I així és; a “la Cope” (Sant Boi del Llobregat) o a Trinitat Vella (Barcelona) he vist com les persones d’edat similar a la d’aquest senyor no parlen el català perquè simplement no el necessitaven per la quotidianitat diària. I no fa pas massa a l’octubre del 2017, en les III jornades de les Mines de Can Palomeres, la historiadora Anna Jiménez Montilla amb la col·laboració del Grup d’Amics de l’Arxiu, ens explicava l’impacte sociològic de les mines i com famílies senceres, principalment de la regió de Múrcia, es van instal·lar a viure en diferents carrers de Malgrat, la integració de la llengua catalana a les seves vides va ser natural.

El Centre d’Estudis Demogràfics ho explica molt bé:

“La immigració procedent del sud d’Espanya, Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, la preponderant en el període de màxima afluència de la immigració, a les dècades de 1950 i 1960, és la que ha mostrat un grau de segregació espacial més alt. Al contrari, els integrants de la primera onada immigratòria, prèvia a la Guerra Civil, aragonesos, valencians i murcians, mostren al nostre estudi un grau de segregació espacial més baix per a aquest període, que disminueix de forma intensa després de la Guerra Civil.”¹

Feta aquesta explicació gairebé empírica de la nostra història, caldria saber si el que va demanar “el senyor del Ple” és fruit de la necessitat real de no entendre una llengua o no.

En Paco per tal de respondre a una de les seves preguntes va explicar quines llengües són les oficials a l’estat español; el castellà, el català, l’euskera, el gallec (en algunes regions bable) i l’aranés, també ens va explicar la connexió entre el català i el castellà en tan les dues provenen del llatí. Va dir que les llengües no poden resultar una barrera, que la llengua entesa és cultura i és saviesa i que tot temps és bo per aprendre. A Malgrat mateix tenim l’exemple de l’Escola d’Adults que aviat farà 25 anys i és testimoni de moltes hores lectives per part de moltes persones que volen saber parlar i escriure millor el català. Tot seguit en Paco li va preguntar si l’havia entès i ell va respondre que sí.

I aleshores perquè ens demana que una part del temps del Ple parlem en castellà?

No tinc cap dubte que una part (o totes) de les regidores de l’oposició a partir d’ara s’expressaran en castellà en els plenaris, algunes van assentir afirmativament tot el que deia aquest senyor i següents, i d’altres es van mostrar impassibles (allò del silenci administratiu). Així doncs, entenc que a aquests regidors els hi resulta justa causa i satisfaran la petició del senyor aportant una quota suficient de llengua castellana al penari. El que farem nosaltres serà no sotmetre’ns i creure en la veritat de les persones i no en l’ús de les històries de vida. A Catalunya només hi ha una llengua que ha estat prohibida i perseguida. Només hi ha unes persones que han estat empresonades per a defensar-la. Només hi ha unes generacions que amb tristesa al cor no l’han pogut aprendre. Al món hi ha més de cinc-centes setanta dos milions de persones que parlen al castellà, el català és parlat per deu milions de persones i entès per tretze milions de persones (i aquest senyor està dins d’aquests tretze milions de persones que entenen el català). I si mai hi ha cap mot, cap expressió, cap terminologia de difícil comprensió, s’explicarà o es traduirà, com sempre i amb qualsevol i arreu.

No participarem d’una confrontació creada i alimentada pels mateixos que aquest dijous van alterar el Plenari amb un atac a referències personals i familiars cap en Paco Márquez Carvajal (el nostre amic). I han continuat a les xarxes (cortos de educación, catalufos, patético, falta de respeto, totalitarismo,…).

Estimarem tantes llengües com regions i cultures i pobles hi hagi, abraçarem a les persones que diuen la veritat, les de cor, i davant de la voluntat de submissió ens revelarem, ahir, avui i sempre.

Per tu company.

1(Barris i immigració espanyola a la ciutat de Barcelona durant el segle xx 14. Centre d’Estudis Demogràfics. UAB. Antonio López-Gay i Joaquín Recaño Valverde)